La creació d'aquest poble de carrers rectilinis fou responsabilitat del comte de Lannion, governador francès que va gaudir d'una bona imatge pública entre els menorquins. Les divuit illes de cases, previstes durant la segona meitat del segle XVIII, s'han ultrapassat amb les ampliacions recents, una manifestació més del impuls que ha convertit el turisme en activitat dominant del terme municipal (és el nucli urbà de l’illa que més ha crescut, darrerament, juntament amb Ciutadella). Un dibuix a llapis i aquarel•la del pintor Giuseppe Chiesa –gran cronista visual de la seva època–, reflecteix que l’església i l'obelisc del Pla de sa Creu ja havien estat construïts abans que hi hagués cases al seu voltant. El projecte dels francesos, a més d’aconseguir vivendes per a la tropa, pretenia dotar de nucli organitzador una extensa zona rural bastant poblada. Així doncs es va escollir una ubicació central, en l'espai que quedava lliure entre els casats que ja hi havia. L'església, que encara avui reclama l'atenció de l'espectador enmig de la trama de cases de planta i pis, és d'estil neoclàssic, amb una explícita dedicatòria al frontis que confirma la intenció d'honorar Sant Lluís, rei dels francesos. Una altra construcció d'aquell moment fundacional és el molí fariner, la silueta del qual agença una de les imatges més característiques del poble. Encara es conserven dues torres més d'antics molins i un pou de torn, que servia al veïnat immediat, al carrer del Comte de Lannion. És interessant fer una passejada pels casats que envolten el poble (Es Pou Nou, Torret, S'Ullastrar...), on encara s'hi pot admirar el traç característic de l'arquitectura rural, en gran mesura gràcies al fet que moltes cases s'han reconvertit en residències i els nous propietaris les han restaurat amb poques modificacions. A més de les cales que ja es comentaran a les pàgines següents com a més destacades, hi ha d'altres punts del litoral del municipi on es pot prendre un bany, o el sol, com les cales de Biniparratx o Binidalí, que també ofereixen una bona redossa a les embarcacions, a part de les zones de sòl rocós, on no hi ha arena ni per casualitat –com a Cap d'en Font–, però que són molt freqüentades per la transparència de les seves aigües. Les passejades per la zona de llevant, sector nord-est, es complementen lògicament amb un recorregut pel litoral del sud, que ocupa tota la costa de Sant Lluís i Es Castell. Suposant que partíssim de Maó, hauríem de començar anant, en primer lloc, cap a Sant Climent (per la carretera on hi ha el trencall cap a l'aeroport i que acaba a Cala'n Porter). Un cop a Sant Climent, la primera etapa de volta pel sud-est dedicaria un temps a la Cala Canutells i el seu entorn, per situar-nos a continuació a Binidalí. Aquí, a dalt de l'espadat, hi podem trobar un magnífic mirador. La cala, amb la de Biniparratx que ve a continuació, és la més arredossada del tram que aquí comença. A continuació, des de Cap d'en Font, el perfil alt del litoral es suavitza i davalla. Successivament, i a través dels vials de les urbanitzacions, que s'entrellacen, s'accedeix a les cales de Binisafúller, Binibéquer (la més gran de les tres) i Biniancolla, totes amb guinguetes o bars i restaurants pròxims. Entre la primera i la segona trobem la singular urbanització de Binibeca Vell. L'última platja del sector és Punta Prima, que davant té l'Illa de l'Aire, amb el far i la seva població de sargantanes negres. Sempre dins el terme de Sant Lluís, encara podem visitar la Cala Alcalfar i S'Algar, desviant-nos des de la carretera que va de Punta Prima fins al poble. Abans de retornar cap a Maó, les últimes escales haurien de ser la Cala de Sant Esteve, on es pot visitar el Fort Malborough, i Es Castell, aprofitant, si hi arribem amb el crepuscle, l'ambient de Cales Fonts. Per anar de Sant Lluís as Castell contemplant un paisatge diferent, és aconsellable agafar la carretera que passa pel casat de Trebalúger. Ara bé, si sou matiners i feu tot aquest circuit a l’inversa, començant per Es Castell, sereu els primers de tot l’estat a veure sortir el sol.
