Durant l'últim quart de segle, Maó, ha viscut una sèrie d'intervencions a nivell urbanístic que han millorat la ciutat. De totes aquestes, la restauració de nombrosos edificis públics i privats mereix sens dubte la qualificació més alta. Maó s'ha reconciliat amb la seva història i s'ofereix amb justificat orgull als seus visitants. Només inaugurar el tercer mil•leni de la nostra era, tornen a brillar amb força les obres que marcaren el seu creixement a partir del s. XVIII, adaptades amb naturalitat als nous temps, recuperant la seva importància en aquesta urbs modernitzada. Del Maó anterior a la conquesta catalanoaragonesa, només han sobreviscut les referències puntuals que trobem en llibres i museus. Entre el 1278, any en què Alfons III decideix la consolidació de la fortificació existent, i l'entrada de Barbarroja el 1535, s'havia produït una expansió del nucli medieval que va obligar a traslladar les defenses a una segona muralla; després del 1600 es traspassà també aquesta frontera. Però fou la dominació britànica, en imposar la seva capitalitat, la que va generar moltes de les transformacions que, un parell de segles després, encara la identifiquen. Per qualsevol ruta urbana que transitem, ensopegarem inevitablement amb les petges d'aquell temps. Un bon començament seria situar-se al Pla del Monestir, per visitar l’església i el claustre de Sant Francesc, que avui allotja el Museu de Menorca. Primer fou el convent, l’església es va construir al llarg de tot el XVIII, cosa que explicaria la seva decoració barroca dins el marc d’un plantejament gòtic desfasat però, de tota manera, útil per edificar per etapes. Una vegada s'ha pogut veure l'arquitectura i el seu contingut, és recomanable fer una volta per l'exterior remodelat, per contemplar des d'aquest punt el port, motor de les transformacions abans assenyalades, i el barri de Dalt Vilanova, a ponent. Des d'allà, es pot seguir pel carrer d’Isabel II, el de les cases senyorials i les tribunes que pengen sobre el port (el paisatge que domina el moll de Llevant), la de Cas General, per exemple, residència que va escollir el governador britànic Kane i que s'ha perpetuat com a seu del govern militar. S'acaba al convent de les Concepcionistes, aferrat a l'Ajuntament, de façana neoclàssica; per veure-la frontalment s'ha d'entrar al Pla de sa Parròquia o plaça de la Constitució. Aquest espai, ocupat a diari pels vehicles, que en algun lloc s'han de deixar, espera les festes per viure-hi hores tant desconcertants com les de patir el trànsit, tot i que molt més vibrants. A la plaça també hi trobem un edifici d'origen militar, el Principal de Guàrdia, i l’església de Santa Maria, construïda a partir de 1848, al mateix emplaçament, i amb la mateixa titularitat, que la que va ordenar alçar Alfons III. A l'exterior, només el campanar, aixecat un segle més tard, trenca una mica el feixuc aspecte del conjunt, desmesurat. En canvi, tot el seu interior s’embelleix amb la presència angèlica del monumental orgue. Fabricat pels mestres Otter i Kirburz i dotat de 3210 tubs i quatre teclats, captiva a aquells qui van a sentir-hi els concerts a càrrec de prestigiosos intèrprets internacionals; cal considerar-lo com una de les causes –o potser un dels efectes– de la melomania militant tan extensa entre els maonesos. Del Pla de sa Parròquia es passa a la Plaça de la Conquesta per l'estret carreró dedicat a... Alfons III, que a la plaça hi té a més a més un monument amb la seva efígie, esculpida per Frederic Marès. Tanta redundància es gairebé inevitable al mateix cor del castell, de la fortalesa que van retre els musulmans i que va generar el Maó medieval. El palau de Can Mercadal, convertit en Biblioteca Pública, i el mirador que hi ha més enllà d'aquest edifici en justifiquen la visita. En sortir de la plaça per l’altra cantonada, apareix la costa de Ses Voltes, principal accés a la ciutat des del mar. Des d'aquí continua un passeig en cascada que s’escorre fins els molls, un parc-arxipèlag d'illes vegetals que haurien sortit entre els meandres del riu gris d'asfalt. Per qui ha de pujar els successius trams d'escala el punt de vista canvia. Impressionen el desnivell i les parets del penya-segat, i el concepte mateix del projecte original (1951, Josep Claret), però les últimes intervencions en aquest espai –conegut també com a Parc Rochina–, han moderat l'efecte intimidatori. Els edificis que miren cap a aquest jardí, la casa Mir, d'inspiració modernista, i la Peixateria, el funcional mercat del peix, són obra de l'arquitecte Francesc Femenias, autor durant la primera meitat de segle XX de nombroses cases singulars, magatzems o fàbriques, així com d'obres públiques significatives, ja que ocupà el càrrec d'arquitecte municipal. Deixant per més tard un recorregut monogràfic per la visita al port, la següent etapa ha de ser, per proximitat, el conjunt del Carme. El convent que va albergar l'ordre dels carmelites, que més tard seria palau de justícia i presó, s'ha transformat en una sèrie d'espais per a ús cultural, entre els quals el que mostra els fons de la Fundació Hernández Mora. Al claustre s'hi ha consolidat la presència del mercat de carns, fruites i verdures, que ja feia més d'un segle que ocupava aquest recinte, i sota el pati central s'ha creat un nou espai comercial comunicat amb l'aparcament subterrani de la plaça Miranda. En aquesta plaça hi ha un altre magnífic mirador sobre el port, i per la plaça veïna del Príncep i el carrer d’Anunciavay es pot accedir a la zona de vianants que formen els carrers de S'Arravaleta i Nou, les costes de Deià i Hannover (Costa de sa Plaça)i la plaça Colom amb els carrerons que irradia. Aquest conjunt, escenari de l'activitat comercial, és el termòmetre que permet deduir, pel moviment que s'hi registra, la febre de la temporada turística. Només entrar per la costa d’en Deià hi trobem la porta-passatge del Parc des Freginal, zona verda de jardins moderns, hereva de l'antiga divisió dels horts comunals. La costa culmina amb el Teatre Principal, estrenat el 1829 per acollir-hi representacions d'òpera (més antic, fins i tot, que el Liceu de Barcelona), i un altre dels puntals de l’afecció ciutadana pel teatre i la música. Molt a prop, a la plaça del Bastió, les torres de l'Arc de Sant Roc són l'últim testimoni del segon anell de muralles. Ara caldria reconduir el recorregut situant-nos en un altre dels carrers de més renom, el del Doctor Orfila o Carrer de Ses Moreres, del qual parteixen els carrers Cifuentes (Sa Rovellada de Dalt) i el Cós de Gràcia, l’antic camí que va fins a la ermita de la Verge de Gràcia, patrona de la ciutat. Al Cós s'hi celebren les vistoses competicions de cavalls durant les festes. Un dels edificis notables d’aquest carrer es l’església de la Concepció, inicialment erigida com a temple de ritu ortodox per la colònia grega que va arribar a la ciutat... al segle XVIII; si es considera que també va existir una sinagoga jueva, un “temple” maçònic, i que els altres grans temples són de la mateixa època, es pot deduir que la prosperitat fou notable i que l'abolició de la Inquisició per part d'en Kane va significar una puixant llibertat de culte. Anteriorment s'ha citat el carrer Cifuentes: és on hi ha l'Ateneu Científic, Literari i Artístic. Aquesta societat, que segueix alimentant múltiples activitats culturals, tutela al seu local una important col•lecció d'algues i fòssils. S'Esplanada pot tancar aquest circuit bàsic per la ciutat històrica... de la mateixa manera que podria ser un nou punt de partida, en tant que quilòmetre zero de les comunicacions entre Maó i la resta de l'illa. Els autobusos tenen una nova estació central a l'emplaçament de l'antiga caserna britànica i a la que fou plaça d'armes hi emprenen el vol els coloms. Els joves s'hi citen, els grans hi passegen, el mercat de roba i artesania convoca multituds dues vegades per setmana... Tot i que aquí també s'hi han reordenat els usos i espais amb obres puntuals, l'energia que genera segueix alimentant la vida ciutadana. És doncs, un bon lloc per descansar-hi els peus i digerir el recorregut. I, després, a seguir endavant. Perquè encara no hem tancat el catàleg de punts d'interès. Carrers com els de S'Arraval, Camí des Castell, de Gràcia o de San Fernando, són eixos d'altres possibles rutes a descobrir. Als límits del polígon industrial, un espai modern, lúdic i didàctic, el Parc Rubió i Tudurí, il•lustra sobre la flora autòctona... així que, en funció del temps de què disposin, no deixin de "perdre's" en qualsevol direcció, perquè val la pena.
