Història a Menorca

Menorca comparteix amb les illes veïnes unes relacions privilegiades amb tots els pobles navegants de la Mediterrània, des dels grecs fins als fenicis, passant pels romans. Va pertànyer a la civilització musulmana, que a la península ibèrica subsistí fins als Reis Catòlics (segle XV). I fou conquerida i posteriorment colonitzada per la Corona Catalanoaragonesa. Però ja s'havien atestat, des d’antic, comportaments autònoms, i les especials circumstàncies viscudes durant el segle XVIII van incidir en aquesta trajectòria pròpia, dotant l'illa de peculiaritats diferenciadores que l'allunyarien del paper secundari amb què de vegades se l'havia intentat d’enquadrar. Quan els britànics van ratificar la seva sobirania pel tractat d'Utrecht (1713), ja feia prop de mig segle que utilitzaven el port de Maó com a una de les seves principals bases a la Mediterrània. De fet, els canvis de nacionalitat del XVIII (britànics, francesos i espanyols alternant-se en l'exercici de les funcions públiques) acabarien suposant una substancial millora després de les adverses experiències dels segles XVI i XVII, uns segles d'obscurantisme i d’incerteses, amb aldarulls interns i setges constants des de l'exterior a càrrec de pirates de tota casta, a més d’epidèmies i fams perllongades que delmaren la població. En certes ocasions s'ha comentat que si l'empremta dels successius ocupants de l'illa ha perdurat més que en d'altres latituds ha estat degut a l'adopció més o menys pacífica de les formes estrangeres. Encara avui es conserven els topònims d'arrel àrab –rafal o bini, per exemple, apareixen freqüentment– o vocabulari i locucions que procedeixen de l'anglès –boinder, mèrvils– Però ha estat el manteniment d'una identitat no excloent, a la qual es tornava –segons el grau de repressió– després de cada segrest de la sobirania, el que ha concedit a Menorca la seva força per fer front a cada ingerència. Dèbil degut a la pròpia insularitat, compta, tot i així, amb un plus de resistència enfront dels contratemps. En èpoques passades, fou l’acatament d'una societat molt estratificada a les institucions pròpies de govern allò que va permetre mantenir la seva cohesió. També cal assenyalar que, des de la seva implantació, mai no es va perdre l'ús de la llengua catalana –avui oficial i comuna a tot el territori de les Illes Balears–, com a característica vertebradora, d'identitat i d’unitat (encara que les variants fonètiques i de lèxic marquin les diferències entre les illes i fins i tot d'un municipi a l'altre). Tornant una mica enrere, la cohabitació entre tropes i civils de diferents llengües i religions, durant el segle XVIII, fou tan especial perquè va incidir preferentment en l'aspecte econòmic. I perquè va suposar entrar a Europa, és a dir, al Món, tal i com es veia en aquella època. Tampoc no cal entendre que aquelles administracions deixessin resolts tots els problemes d'ordre estructural, tot i que si que canviaren el sentit de les cròniques. Malgrat el retorn de l'administració espanyola, del segell absolutista, i la consegüent pèrdua de llibertats i la recaiguda en la pobresa, que deriva en un altre dels diferents processos migratoris patits –aquest cop cap a Alger i d'altres ciutats del nord d'Àfrica– els menorquins ja no eren, i no serien, una comunitat autista o a la deriva. Quan a meitats del segle XIX, la industrialització permet una relativa recuperació, els nous mètodes productius i l'eclosió d'un moviment obrer esdevenen el germen de múltiples canvis en el teixit social. Es va entrar al segle XX amb un tarannà autènticament demòcrata i progressista, encara amb pors per les oscil•lacions econòmiques, però respirant uns aires de llibertat que diferien molt d'altres terres dominades pel caciquisme. Tal vegada fou per aquest motiu que la guerra civil espanyola va repercutir de manera molt traumàtica en la societat menorquina. Abans, durant i en un després molt prolongat, que duraria fins al més de juny de 1977, quan unes eleccions lliures, les primeres després de la segona República, van encaminar de nou a la comunitat balear cap a la recuperació d’uns òrgans de govern comuns, a més dels propis i diferenciats de cada illa.