"L'altra capital" de l'illa és atractiva i, per vocació, hospitalària en un mateix grau. Qualitats que durant els dies àlgids del calendari turístic la situen gairebé a una passa del desbordament, quan els carrers i les places s’omplen de gom a gom i al port no basten les amarres. Aquests dies s'ha d'esperar l’hora que les platges s'omplen i absorbeixen l'excés de vianants per admirar amb tranquil•litat allò que la ciutat mostra durant la resta de l'any: la serenitat d'una antiga capital, amb molta història als carrers i a la memòria pública. És fàcil endevinar el traçat de les antigues muralles per l'arc que dibuixen actualment els tres passeigs consecutius (de la Constitució, de Jaume I i del Capità Negrete), conjunt que popularment es coneix amb el nom de Sa Contramurada. El delimiten dos bastions imponents; sobre un d'ells s'aixeca l'Ajuntament –que fou alcassaba durant el domini musulmà– i a l'altre s'hi ha instal•lat el Museu del Bastió de sa Font. Ambdós dominen el port i la seva prolongació, el Pla de Sant Joan, escenari dels jocs eqüestres que es celebren durant les festes. La ciutat medieval, dins d'aquests límits, conté nombrosos edificis d'interès. La seva columna vertebral va de la plaça d’Alfons III fins a la d'Es Born. Fins a arribar a la Plaça Nova rep el nom de Camí de Maó, l'antiga via d'entrada a la ciutat, avui substituïda per la carretera general. Després es converteix en Ses Voltes (carrer de Josep M. Quadrado), que passa entre les que suporten els edificis d’aquest carrer. L'harmònica successió d'arcs només es trenca a la Plaça Vella, on s’eixampla en una breu geometria que acull una representació en bronze de l'emblemàtic Be de Sant Joan (delicada escultura-miniatura de Maties Quetglas). Això ocorre al darrera de la catedral, pedra on convergeixen religiositat i consciència ciutadana, com a real i simbòlic centre que és d'aquesta geografia. Tot i no ser més alta que els altres edificis urbans, la Seu impressiona l'observador a causa de la seva situació i perquè l'espai obert dels voltants imposa les seves dimensions contundents. Aquesta església de Santa Maria es va aixecar al segle XIV a l'emplaçament de l'antiga mesquita musulmana, que ja estava adaptada al culte cristià des de l'arribada a l'illa d'Alfons III; fou consagrada catedral el 1795. Construïda sota els patrons del gòtic català, consta d’una nau única i prou àmplia, a la qual miren diverses capelles laterals. Ha estat reparada i reconstruïda tantes vegades que no ens ha de fer estrany que presenti elements barrocs, com la capella de Ses Ànimes, o neoclàssics, com la façana principal. Com a temple cabdal de la ciutat ha viscut les seves alegries i les seves tragèdies: les hosts turques dels paixàs Mustafà i Pialí hi van celebrar el saqueig del 1558, s'any de sa desgràcia, incendiant el recinte. Al Pla de la Seu també s'aixeca el palau Olivar, que, amb la façana avançada, sembla custodiar el trànsit lògic cap a Es Born. Convé, tot i així, desviar-se i perdre's abans pels carrerons adjacents. Al del Bisbe hi trobem el Palau Episcopal, i al carrer de Sant Sebastià el palau Squella, barroc, al gust italià del segle XVIII; més enllà, al carrer de Santa Clara, hi ha el del Baró de Lloriac, el títol més antic de la noblesa local, fent cantonada amb el carrer del Dormidor de Ses Monges, on hi ha el convent de les Clarisses, estretament lligat als esdeveniments de la ciutat. Tornant cap a Ses Voltes pel mateix carrer, es passa entre la petita església de Sant Josep i Can Salord, amb la cantonada retallada, segurament per facilitar les entrades i sortides del temple. Quan creuem Ses Voltes, que és com un riu, pel corrent de vianants que no s’acaba mai, el carrer pren el nom de Bisbe Vila, però és més popular el de carrer del Seminari, ja que aquí hi ha el convent agustí del Socors, d’estil renaixentista i seu del que fou seminari conciliar. El claustre acull el Festival de Música durant les vetllades d’estiu i també les audicions de la Capella Davídica, una institució on s’han cultivat veus molt apreciades. Abans, s’haurà passat per davant d’una capella petita, la del Sant Crist, i d’un altre palau, el de la segona branca de la casa Saura, ocupat avui en dia per unes oficines bancàries. A l’altra banda del Socors, hi ha un espai amb vida pròpia: el del mercat, a la Plaça de la Llibertat, amb una arquitectura –la del ferro, propiciada pels modernistes– que suposa un salt de dos segles pel que fa al panorama de l’entorn, però que ja ha adquirit la pàtina necessària per no resultar xocant. Al carrer del Santíssim hi trobem més palaus: el dels Saura i el dels Martorell, i l’església del Roser –secularitzada i amb funcions de centre cultural– i també trobem més carrerons petits que irradien intimitat i descans. Fins que sortim al Born, on les mansions Salort i Olivar, ja del XIX, sublimen la voluntat de representació d’aquests edificis –cases nobles o palaus– que solen mostrar la seva dimensió més espectacular a les seves façanes. L’obelisc del Born es pot interpretar com un índex que acusa, com una reclamació a les potències celestials per l’abandó patit davant la calamitat. Però el monument, tribut a les víctimes de l’atac turc, també s’ha d’interpretar com l’afirmació d’una grandesa a la qual no es renuncia. Ciutadella de Menorca té molt present el seu passat, i que el paper que li ha tocat representar no sempre ha estat amable. Que els britànics li prenguessin la capitalitat, per exemple, no li impedeix conservar l’orgull que comportava ostentar-ne el títol. Davant dels palaus que hem citat, hi ha l’Ajuntament, i a la banda del port, el Teatre des Born, pel costat del qual s’hi accedeix mitjançant les escales de la Baixada de Capllonch. Un altre accés al port, en sentit invers, seria el de la Costa des Moll, que s’obre entre Es Born i l’Esplanada des Pins, un altre escenari d’esbarjo urbà. Si en lloc de baixar al port anem pel Passeig de Sant Nicolau, arribem a la bocana, al mar obert, i al Passeig Marítim, que ressegueix el perfil de la Cala Degollador. A la plaça de l’almirall Farragut –il•lustre almirall nord-americà d’ascendència ciutadellenca– s’alça el Castell de Sant Nicolau, una elegant construcció militar, de fet una torre aïllada d’on sobresurt una torreta addicional per a muntar les guàrdies. De planta octogonal i envoltada per un fossar, tenia deu peces d’artilleria per contrarestar els atacs des de mar. Fou projectada per enginyers espanyols a finals del segle XVII per substituir-ne una d’anterior, d’on prové l’escut que avui ostenta amb les armes de la corona catalanoaragonesa. Des de la recent restauració es pot visitar gratuïtament. Per acabar –o qui sap si per recomençar– vénen les festes: l’esperit de l’estiu es manifesta per Sant Joan, la nit màgica de la Mediterrània, i el cor de Ciutadella sobreïx de les seves parets venerables i ja no descansa fins que els dies tornen a ser curts. Les nits s’han de vestir i habitar, s’omplen de música les vetllades, la música ancestral als porxos i la més rabiosament actual al port, on els noctàmbuls bescanvien propostes de diversió fent dels molls passarel•la de les il•lusions.
