Aquesta ciutat, com mereix ésser anomenada des que Alfons XII va concedir-li el títol, es va crear per desig explícit d'un altre rei, Jaume II de Mallorca, l'any 1304, quan ja hi havia la parròquia de Santa Eulària, amb la finalitat d’agrupar físicament i jurídica els habitants dispersos pels voltants. També s'atesta l'existència, anterior a aquesta fundació, d'una alqueria denominada Ihalor, nom que es sol considerar el precedent de l'actual. Durant la història ha tingut un desenvolupament propi, mantenint-se quasi sempre al marge de les directrius que intentaven imposar Ciutadella o Maó, conformant-se (o fent-ho veure) amb la tercera posició darrera d'elles en la disputa perpètua pel paper protagonista. Es guanyà, però, aquesta independència que encara defensa, amb la seva institució com a universitat al 1439, títol que va garantir durant més de tres-cents anys l'autonomia del seu govern municipal. Podria dir-se que el turisme va entrar a l'illa per Alaior: la urbanització de Cala'n Porter fou pionera i Son Bou tampoc no va trigar massa e convertir-se en reclam dels primers tríptics d'agències de viatges on sortia Menorca. Tot i que aquesta activitat prioritària es deixa notar ben poc dins del nucli urbà, tal vegada perquè quilòmetres de paisatge quasi verge el separen de les urbanitzacions satèl•lit. Cal dir que els voltants del poble són propicis per fer-hi excursions amb bicicleta, especialment, cap al nord, on hi ha l'ermita de Sant Llorenç de Binixems, un dels punts per visitar, tradicional destí dels romiatges locals. La darrera ampliació de la carretera general ha amagat una mica la imatge que oferia, però aquell qui entra a Alaior, venint de Maó, pot admirar a la seva dreta la vista "de sempre": d'un turó de cases coronat pel seu temple principal. L’església patronal de Santa Eulària domina i s'imposa, construïda a la part més alta per provocar-hi respecte i submissió, simbòliques o no, al lloc que ocupa o ocupava a la vida del poble. La primera obra data del segle XIV, però se'n va fer una reconstrucció al XVII de la qual provenen els detalls barrocs. L'interior és una mica llòbrec però l'exterior resulta enlluernador, ja que s'exposa al sol que la il•lumina i als vents, tant sòlida i assentada com ho mostren alguns elements: les curioses torretes de la façana principal o els contraforts, que reforcen el seu aspecte de castell. Sant Dídac (els menorquins en diuen Sant Diego), església i convent franciscà, és un altre dels edificis notables. L'antic claustre, conegut com a Pati de la Lluna, té una bellesa especial, tot i haver estat compartimentat en vivendes (s’estan fent els primers passos per convertir-lo en espai públic d’usos diversos). A l'edifici de Can Salort, de magnífica presència, hi radica actualment una extensió de la UIB, la Universitat de les Illes Balears. Una passejada parsimoniosa ens permetrà conèixer, a més d'allò que es obvi i immediat –els carrers que configuren l'antic centre, els més propers a la Plaça Nova, el carrer Major o l'Ajuntament, amb una entrada imponent–, les panoràmiques que ofereixen els seus límits històrics. Prop de l’església hi ha el Munt de l'Àngel, amb una torre-dipòsit d'aigua que competeix amb dos antics molins, i la plaça repartida entre el pàrking i el balcó-miranda, orientat cap al sud i l'oest; i, ben a prop, el barranc compartimentat en horts. Precisament cap al sud s'entreveu un horitzó blau: doncs sí, des d’Alaior es veu la mar. També al nord-oest urbà hi ha una plaça on gaudir de l'ombra dels pins, a l'ermita de Sant Pere, que marca la sortida del terme cap al cementiri per la recta d’Es Cós com a via de direcció obligada. És en aquesta passarel•la sobre el pendent, que avui mira cap al polígon industrial, on s'hi disputen les corregudes de les festes (carreres al galop), cosa que la redimeix de ser el darrer camí dels alaiorencs. A les parets de pedra que la flanquegen, unes bancades permeten al públic disposar d'una graderia elevada per contemplar els jocs eqüestres. Encara que el municipi es reconegui lligat a la indústria turística, i en segon lloc a la fabricació de calçat –amb marques de prestigi mundial– no ha desaparegut la seva vinculació original amb el camp i les seves tasques. La fira anual agrícola i de bestiar, amb concursos morfològics i d’exhibició de maquinària, reflecteix la vitalitat de la indústria dels derivats làctics, lligada directament a aquests sectors. Els fabricants de formatges han modernitzat la producció i han ampliat notablement els seus mercats, i com que totes les marques ofereixen qualitat fora de cap mena de dubte, és absolutament recomanable la compra-souvenir d'aquest producte tan menorquí.
